Una mesura de guerra que es quedà a viure
L'origen de la idea no és irlandès, sinó britànic i bèl·lic. Durant la Primera Guerra Mundial, el govern del Regne Unit va restringir els horaris dels pubs per una preocupació molt concreta; que els treballadors de les fàbriques de munició beguessin durant la pausa del migdia i tornessin al lloc en males condicions.
Quan l'Estat Lliure d'Irlanda va assolir la independència, va heretar un mosaic de normativa britànica sobre llicències. En lloc de desmuntar-ho, ho va reorganitzar. La Intoxicating Liquor Act de 1927, impulsada durant el mandat del ministre de Justícia Kevin O'Higgins, va consolidar aquest tancament obligatori de mitja tarda en la legislació irlandesa. L'argument oficial era el mateix que el de 1914, tornar la gent al treball després de dinar.
El nom, en canvi, va ser pur enginy popular. Anomenar hora santa a un tancament forçós prenent prestat el terme d'una pràctica devocional catòlica de recolliment resumeix força bé l'humor irlandès i també el pes que l'Església tenia aleshores en la vida pública.
On s'aplicava, i on no
Aquest és el detall que gairebé sempre es conta malament; l'“hora santa” mai va afectar tota Irlanda. Les dades, recollides en els debats parlamentaris irlandesos, són concretes.
-
S'aplicava en quatre ciutats: Dublín, Cork, Limerick i Waterford.
-
L'horari de tancament obligatori era de 14:30 a 15:30, en dies laborables.
-
El 1962 es va abolir a Limerick i Waterford, deixant només a Dublín i Cork sota la norma.
-
Afectava tant a establiments amb llicència com a clubs privats.
És a dir, durant més de dues dècades, l'hora a la qual podies prendre alguna cosa a Irlanda depenia literalment de quina ciutat estiguessis.
Com una llei va crear una tradició?
Qualsevol persona que hagi trepitjat un pub intueix el que va passar. La norma no va eliminar el consum de mitja tarda; el va desplaçar i, en cert sentit, el va fer més atractiu.
En la pràctica, l'“hora santa” va tenir dues conseqüències molt documentades. La primera, la més visible, grups de clients esperant a la vorera que el local tornés a obrir, amb el resultat d'haver canviat una cadira per un bordell. La segona, la més cèlebre, el lock-in, l'hàbit que els parroquians es quedessin discretament dins, amb la porta tancada, sovint recollits en el “snug” del fons del local.
Aquesta segona pràctica va acabar convertint-se en un element identitari de la cultura del pub irlandès, fins al punt que avui se celebra com a tradició quelcom que va néixer com a forma d'esquivar una prohibició.
El resquici legal que tothom coneixia
Abans fins i tot que l'“hora santa” quedés abolida, la legislació irlandesa arrossegava un altre resquici igual de cèlebre: la figura del “bona fide traveller”, el viatger de bona fe. La norma, heredada de l'època dels cotxes de cavalls, permetia a qualsevol persona que hagués recorregut una distància mínima des del seu lloc de pernocta tres milles en general, cinc a Dublín i altres grans ciutats beure fora de l'horari legal, incloent els tancaments dominicals i la pròpia “hora santa”.
L'aplicació pràctica va ser tan enginyosa com previsible. N'hi havia prou amb demostrar que s'havia viatjat de bona fe i no amb l'únic propòsit de prendre alguna cosa, així que generacions d'irlandesos van convertir el passeig dominical en una peregrinació calculada al mil·límetre per creuar el límit de milles. Alguns fins i tot s'enviaven a si mateixos una carta a l'adreça d'un amic que visqués a la distància reglamentària, per poder mostrar-la com a prova si el cambrer preguntava.
La llei no distingia entre bona fe real i bona fe fingida, així que la responsabilitat de demostrar mala fe recaïa sobre el propi local. El resultat va ser una geografia nova i no planificada; pobles situats just al límit de distància respecte a les ciutats van veure florir el seu negoci d'hostaleria els diumenges a la tarda, mentre que dins del radi prohibit regnava el silenci. Aquest resquici, diferent de l'“hora santa” però de la mateixa família legal, no es va tancar del tot fins al 1943 en la seva forma més permissiva, i els seus ecos van seguir notant-se fins ben entrada la segona meitat del segle. El mateix debat parlamentari britànic a principis del segle XX reflecteix el disputat del límit exacte, es va fixar en tres milles per a la major part del país, en cinc per a Dublín i altres grans ciutats, i fins i tot es va proposar sense èxit ampliar-lo a sis milles els dissabtes.
Amb el temps, alguns d'aquests pubs situats just al límit reglamentari es van convertir en negocis pròspers i en part de l'anecdotari nacional, citats encara avui com a exemple perfecte de com una norma pensada per controlar el consum va acabar, en la pràctica, organitzant l'oci de mig país al voltant d'un mapa de distàncies.
1988 i 2000: el final en dos temps
El desmuntatge va ser gradual i es va produir en dues fases clarament diferenciades.
-
1988. La Intoxicating Liquor Act d'aquell any va abolir l'“hora santa” dels dies laborables a Dublín i Cork, els dos últims territoris on seguia vigent. L'argument del ministre davant el Seanad va ser doble: unificar els horaris a tot el país i reconèixer que la norma havia quedat obsoleta, en part per la creixent costum de menjar al migdia en locals amb llicència i en part pel seu efecte negatiu sobre el turisme i l'activitat comercial.
-
2000. La nova Intoxicating Liquor Act va eliminar el tancament dels diumenges a la tarda, que es mantenia entre les 14:00 i les 16:00 i que molta gent seguia anomenant “hora santa”. Aquella mateixa reforma va actualitzar més de cinquanta normes, algunes d'elles amb segles d'antiguitat.
Curiosament, l'expressió va sobreviure a la llei. En l'anglès irlandès actual, «holy hour» pot designar qualsevol pausa imposada i tediosa: una espera sense sentit, una reunió que no avança, un retard que ningú sap explicar.
Per què aquesta història importa
Més enllà de la curiositat legal, l'“hora santa” explica alguna cosa sobre el pub com a institució.
-
El pub mai va ser només un lloc on es beu. Es va legislar sobre ell perquè l'Estat entenia que era un espai social central.
-
Les normes sobre horaris revelen què temia i què valorava cada època.
-
La cultura del pub ha demostrat una notable capacitat d'absorbir les restriccions i convertir-les en rituals propis.
Sense hora santa al Barri Gòtic
A Temple Bar Barcelona no hi ha hora santa. Els dos locals del Barri Gòtic Ferran 6 i Avinyó 9 obren des del migdia i segueixen fins a la matinada, amb l'ambient, la cuina de pub i l'esport en directe que formen part del mateix paquet cultural que hem estat explicant.
Aquella conversa que al Dublín de 1955 s'hauria interromput a les dues i mitja aquí pot continuar tot el que faci falta. És, probablement, la millor forma d'honorar una tradició: quedant-se.
Vine a Temple Bar, a Carrer Ferran 6 o Carrer d’Avinyó 9, i comprova què passa quan ningú et demana sortir a mitja tarda. Consulta la programació d'esports i esdeveniments a la web.
Fonts
- Houses of the Oireachtas — debat del Seanad Éireann sobre l'Intoxicating Liquor Bill, 26 de maig de 1988
- Irish Statute Book — Intoxicating Liquor Act, 1988
- RTÉ Archives — Calling Time On Holy Hour
- The Irish Times — Longer pub opening hours come into operation today (reforma de 2000)
- The Irish Times — 10 things you might not know about Irish pubs (la figura del «bona fide traveller»)